Quelcom

JOC.037

Voldria dir quelcom malgrat que no sàpiga gairebé que vull dir.

En la intimitat de nova “maruja” en atur em puc permetre embadalir-me mirant núvols.

Penso i sento moltes coses. Inclús em puc arribar a sentir hereu de tota la filogènia hominoide. Mamífer, “mam2lluna-prova1oncete” a la fi. Però dels mamífers i éssers vius evolutivament més avançats del “nostre” univers. Amb el sistema nerviós més complex, capaç de transcendir el determinisme biològic fins a poder assolir una consciència d’ésser. D’existència.

En el meu dia a dia, però, no em sento molt diferent d’aquells “micos” que encara no tenien cap tecnologia ni tan sols com per a poder practicar ni l’agricultura. Ancestres d’usos més o menys nòmades i primitius però que ja tenien un desenvolupament encefàlic molt semblant al nostre. Fills antenesd’altres “micos” que encara havien viscut enfilats entre branques, i que ells, ja dempeus, desenvolupaven no tan sols una biologia bípeda sinó tot un entramat extraindividual, una cultura i una entitat grupal que transcendia cada individuo per facilitar el progrés evolutiu homínid. I deu ni do el lluny que ha arribat tot plegat.

Especie convertida en epidèmia de micos tecnològics superpoblant el planeta amb una destructivitat voraç amb el seu ecosistema.

Però en la meva quotidianitat, mentre estenc la roba, tampoc solc anar tan lluny. Puc raonar, afortunadament, però sobre coses més senzilletes.

roba-estesa

La comprensió del simple entorn, la seva inescrutable complexitat, ja em sobrepassa. Per més que intenti creure’m allò que som éssers racionals em sento un “memo” perplex quan veig coses que ara l’home pot fer amb tota “naturalitat”.

Perplex em quedo veient com podem crear uns ventiladors immensament potents que agermanats amb una estructura pesada amb ales tingui la capacitat d’accelerar-se fins a sostenir-se en l’aire recolzant-se en la simple densitat atmosfèrica.

El món és molt complex per a un puto obrer recentment ingressat a la pila dels 7fe1e-dscn1746laboralment inactius. A la fàbrica no estaven per aquests romanços. I al mig del carrer més aviat tampoc.

Em sento un puto “parao“. Un “nini” que ni estudia ni treballa.

I mentre estenc la roba en el meu terrat,  mirant cap al cel, em flipo.

O mirant la grandesa del mar en l’horitzó també em flipo.

I penso com fliparia l’homínid al que m’estava referint. L’imagino allunyat de la seva caverna contemplant la imarmmensitat del mar i, més perplex encara, fixant la seva mirada en un aparell alat planejant per l’aire.

Malgrat la llunyania cronològica evident que ens separa a l’atrevit i flipat homínid de mi. Em sacseja una empatia filogenètica immensa cap a la seva realitat cosmològica. El noto tan proper al meu existir i pensar que quasi el sento com si fos coetani a la meva persona.

Putos micos disfressats i envoltats d’una tecnologia que ens fa creure més “llestos” del que realment som. Micos molt més fanfarronets i estúpids del que estem disposats a reconèixer-nos.

Em sorprèn molt com em puc flipar tant mentre estenc la roba entre filferros mirant als núvols.foto-nuvols-sol

                                                  B )

Nota d’autor:
Aquest text forma part del guió d’un projecte audiovisual que espero acabar més o menys aviat, en castellà, però que no he pogut estar-me de traduir i publicar. B )
Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s