Ha llegado la hora de liberarnos de nuestros complejos, de construir entre todos un nuevo proyecto nacional para poder hacer frente al populismo y al nacionalismo.
Comencem bé. O sigui, ha arribat l’hora de fer-se front a ells mateixos. Perquè a nacionalistes i populistes diguem tu qui els guanya.
I aquest liberarse de sus complejos em fa temer el pitjor.
Confesso que tinc una vena masoca. M’Acabo de tragar l’espectacle que van muntar a l’escenari-plató del Palacio de Congresos de Madrid els del partit nacional populista espanyol per presentar su España Ciudadana.
El color taronja ara agafa els colors de la bandera espanyola per fundar aquesta nova plataforma. Tot preparat per sumar a trànsfugues, canvis de camisa o el que faci falta per erigir al nostre neofalangista líder en president del país.
Es tracta de reunir a com més millor al voltant de la bandera sense haver de ser directament un narajito militant. Amb què els ajudis a guanyar en tenen prou. El neofalangismo te necesita.
Munten una sofisticada escenografia per vendre imatge, vendre emocions per la xarxa, vendre el seu president.
I s’ho curren força. Primer presenten uns quants herois “anonimos i conocidos“. Ciutadans que tenen en comú el orgullo de ser españoles perquè t’identifiquis amb ells. Perquè t’emocionis amb ells.
Et fan vibrar recordant el terrible assassinat de Miguel Angel Blanco.(el fet que fos del partit que volen jibaritzar ara no importa) Després surt el testimoni d’una periodista que va lluitar contra una leucèmia. També un investigador sobre el càncer i després un heroi del waterpolo que ha triomfat en un programa d’antena 3. Es tracta de buscar la màxima empatia.
Després d’haver-te tocat la fibra amb aquests testimonis heroics de l’Espanya que nos une, apareix a la pantalla gran un vídeo de la Marta Sánchez cantant el seu himne d’Espanya. I un cop passat el vídeo apareix ella al natural. Càntics futboleros a la grada de yo soy español, español, español.
La Marta llegeix un petit discurs sobre com va compondre el seu himne fins que s’emociona tant que treu unes llàgrimes. Màxim moment catàrtic. Després de les llàgrimes s’atreveix a cantar un tros del seu himne a capela.
Deliri.
En el clímax (portem gairebé una hora de prolegòmens) apareix el líder taronja. S’acosta a saludar a tots els que ha intervingut fins llavors a l’estil operación Triunfo. Ahora me toca a mi y yo quiero ser uno más de vosotros.
Yo creo en los españoles. La España sin complejos. Diversidad i unión. (Concepte repetit en diverses ocasions, diversitat però unidos en la bandera) Nova al·lusió a Miguel Angel Blanco, als policies herois que salven vides, a la gurdia civil, a maestros y a los bomberos. A los pensionistas que pagan los libros o el colegio de sus nietos. Delirant.
Vamos a ser españoles sin complejos del pasado, (ahora somos democràticos y tenemos una constitución) y no nos harán sentir estranjeros en España.
Agafa la carrerilla final. Es posa la boina falangista i comença el fin de fiesta.
Recorriendo España yo no veo rojos o azules, yo veo españoles. (Aplaudiments).
Yo no veo gente urbanita o gente rural, yo veo españoles, Yo no veo jovenes o mayores, yo veo españoles. Yo no veo trabajadores o empresarios, yo veo a españoles, …i ens proposa que ens posem les ulleres d’una españa ciudadana, unas gafas que permiten unir a la gente, una visión que permite darse la mano, una visión que no divide sino que une, una visión de una España que suma, una visión de una España futura i tal i tal. Asi que compatriotas, conciudadanos, vamos a por esa España, a recuperar el orgullo de ser españoles i una dignidad que nunca debimos perder (tela, de quina dignitat perduda deu parlar i quin orgull s’ha de recuperar), vamos a recuperar en definitiva las ganas de ver una España de ciudadanos libres e iguales. Ya está aquí la España Ciudadana. Unete!
Em preocupa aquest discurs Jose Antoniano d’aquest fill de Rivera. El trobo un discurs molt perillós.
Si més no a Cornellà ja fa temps que no acaben d’entendre el rotllo aquest de ser español sin complejos o lo de recuperar el orgullo de ser español. A la tavernes de Tabarnia s’enfilen rapidament cap a actituds poc democràtiques quant no directament d’apologia franquista.
Em dóna la sensació d’estar vivint la gènesi d’un clima prebèlic d’un passat no tan llunyà que afortunadament jo no vaig patir directament. Em dóna la sensació que estan fent renéixer una Espanya desacomplejada que si vaig percebre quan vaig fer la mili. Un feixisme disfressat de democràcia en ple segle XXI. Una diversidad que nos une mentre combreguis amb la seva bandera. Si no, en un momentet la teva diversitat és de la que rompe España, ets un golpista secesionista i fill del diable que ells volen combatre. Mal rotllo tio.
Ja us he dit que tinc una vena masoca. Però a vegades, intentant entendre la realitat que em rodeja, m’espanto en mig d’una pel·lícula de terror. I és una pel·lícula real que s’està rodant ara i aquí.
Si vols veure i sentir aquest twit clica aqui
No hi ha una translació literal del discurs en cap moment. El discurs literal el pots veure als vídeos.
He perdut l’adreça del vídeo complet. Però cercant per youtube el pots trobar fàcilment.
catalunya depenent / oriol23.cat 